Roger Pallarols torna a estar indignat. Aquesta vegada no és pel taxi, ni per la Llei del Taxi, ni per la suposada falta de “llibertat de mobilitat” que tant preocupa al Gremi de Restauració quan Uber necessita ajuda. Ara el problema són els anomenats mercaurants: supermercats amb taules, cadires i microones on els clients poden menjar plats preparats acabats de comprar. El Gremi ha denunciat 30 establiments de Mercadona per “intrusisme” i incompliment normatiu, i Pallarols exigeix que “desapareguin de la ciutat” i que l’Ajuntament els sancioni. També ha tornat a atacar les fleques amb degustació, de les quals el Gremi diu haver denunciat unes 200 des del 2019.
És meravellós. De sobte, el mateix entorn empresarial que quan parla del taxi ens recita el catecisme de la competència, la innovació, la llibertat d’elecció i la Barcelona oberta al món, descobreix que hi ha normes, llicències, ordenances, intrusisme, competència deslleial i necessitat urgent de sancions. Quan el sector amenaçat és el taxi, cal “obrir el mercat”. Quan el sector amenaçat és la restauració, cal tancar la porta, trucar a l’Ajuntament i, si cal, portar el cas a Fiscalia.
No havíem quedat que cal innovar? No havíem quedat que la ciutat no pot viure ancorada en gremis del passat? No havíem quedat que el consumidor ha de poder escollir lliurement entre tots els models disponibles? Si una app que precariza conductors és “modernitat”, per què un supermercat amb microones no és “innovació gastronòmica”? Si Uber és competència, per què Mercadona és intrusisme? Si al taxi se li pot dir “monopoli” per defensar una regulació pública, què és exactament un gremi que exigeix que desapareguin de Barcelona formats comercials que li fan competència? La resposta és senzilla: per a Pallarols i companyia, la regulació és bona o dolenta segons de quin costat cau la caixa registradora.
El cas encara es veu més clar si mirem la guerra de les terrasses. La FAVB va impulsar una iniciativa ciutadana per revisar l’Ordenança de terrasses amb l’objectiu de fer compatible l’activitat econòmica amb el descans, l’accessibilitat i la vida veïnal. El Gremi de Restauració no va respondre acceptant un debat serè sobre l’ús de l’espai públic, sinó muntant una contraofensiva pròpia, “Ens veiem a les terrasses”, amb una iniciativa ciutadana oposada a la dels veïns. La Sindicatura de Greuges de Barcelona va constatar que hi havia dues propostes d’ordenança enfrontades: “Per unes terrasses veïnals”, de la FAVB, i “Ens veiem a les terrasses”, del Gremi.
És a dir: els veïns denuncien soroll, saturació, ocupació de voreres, dificultats d’accessibilitat i incompliments. El Gremi respon amb una campanya de força per blindar les terrasses. A la Comissió d’Urbanisme de març de 2026, la iniciativa de la FAVB va quedar rebutjada i el Gremi va retirar la seva; segons la premsa, el govern municipal va optar per mantenir l’ordenança vigent i obrir un espai de treball, però el resultat polític immediat va ser que la revisió veïnal no va prosperar.
La cosa té molta substància. Perquè les terrasses no són “mercat lliure”: són negoci privat sobre espai públic. Les taules i cadires no suren en l’aire; ocupen voreres, cantonades, places i calçades que pertanyen a tothom. El dret a dormir, caminar, empènyer un cotxet, passar amb cadira de rodes o simplement viure en un barri sense convertir-lo en una extensió del bar també forma part de la ciutat. Però quan els veïns ho recorden, el Gremi els tracta com a enemics, com si demanar descans i convivència fos una excentricitat antieconòmica.
Aquí és on Élite Taxi té una posició política clara: Élite està amb els veïns. No amb una ciutat convertida en parc temàtic per a lobbies, terrasses infinites, plataformes depredadores i negocis que privatitzen l’espai públic mentre criden “llibertat” quan algú els posa límits. Estar amb el taxi regulat és estar amb un model de ciutat ordenada, amb serveis públics, amb drets i amb convivència. Estar amb Uber i amb els lobbies que ataquen la regulació és estar amb la llei del més fort, encara que després demanin inspectors municipals quan el microones de Mercadona els fa nosa.
I no oblidem l’altra cara del privilegi. Durant anys, les terrasses han gaudit d’un tracte fiscal excepcional. La taxa de terrasses va tenir una bonificació del 75% implantada arran de la pandèmia i prorrogada fins al 2023; el mateix Gremi va pressionar i va celebrar aquest tipus d’acords amb l’Ajuntament. Més tard, l’Ajuntament i el sector van negociar nous ajustos per suavitzar l’impacte de la taxa. És legítim ajudar sectors en crisi, però llavors cal tenir una mica de vergonya abans d’acusar el taxi de “privilegiat” per defensar una regulació pública.
El patró és sempre el mateix. Quan es tracta de terrasses, el Gremi defensa concessions sobre espai públic, bonificacions fiscals, negociació directa amb l’Ajuntament i protecció davant les queixes veïnals. Quan es tracta de mercaurants, exigeix sancions contra Mercadona per intrusisme. Quan es tracta de fleques amb degustació, demana mà dura perquè considera que operen com a bars encoberts. Però quan es tracta del taxi, el mateix criteri desapareix: si Uber opera com a taxi encobert, si les VTC fan transport urbà sense assumir les mateixes obligacions, si una plataforma global pressiona per rebentar una llei democràtica, aleshores ja no és intrusisme, sinó “innovació”.
Això no és liberalisme. És gremialisme selectiu amb discurs neoliberal de cap de setmana.
La ironia és que Pallarols entén perfectament el problema quan li toca a ell. Entén que una diferència de llicència importa. Entén que no és el mateix un restaurant que un supermercat amb taules. Entén que una activitat pot semblar semblant a una altra però tenir obligacions diferents. Entén que si un operador entra per una porta reguladora més laxa pot fer competència deslleial als qui compleixen requisits més estrictes. Perfecte. Benvingut al mateix argument que el taxi fa contra Uber des de fa anys. Si un mercaurant és intrusisme contra la restauració, una VTC que funciona com a taxi urbà és intrusisme contra el taxi. Si una fleca amb degustació pot ser competència deslleial quan actua com a bar sense assumir totes les càrregues d’un bar, una plataforma que fa de servei de taxi sense assumir les obligacions del taxi també és competència deslleial. Si l’Ajuntament ha de protegir els restaurants de formats híbrids que desdibuixen llicències, també ha de protegir el taxi de les plataformes que desdibuixen el transport públic regulat.
Per això la paraula “Barcelona Oberta” cada vegada sona més buida. Oberta a què? Oberta a Uber, però tancada a Mercadona. Oberta a les VTC, però tancada a les fleques amb degustació. Oberta a ocupar voreres, però tancada a escoltar els veïns. Oberta a la innovació quan precariza el taxi, però tancada amb pany i forrellat quan algú escalfa una safata de menjar preparat i amenaça el marge del menú del dia.
El lema real no és Barcelona Oberta. És Barcelona Oberta fins que em toquen el negoci.
I aquest és el punt polític de fons: el Gremi de Restauració no defensa una teoria general de la llibertat econòmica, ni de la innovació, ni de la ciutat oberta. Defensa el seu tros. El defensa contra els veïns quan els veïns demanen descans. El defensa contra Mercadona quan Mercadona fa restauració de baixa intensitat. El defensa contra les fleques quan les fleques li disputen consum. Però quan el taxi defensa el seu marc regulat davant d’una multinacional que vol ocupar el seu espai, el Gremi es posa del costat de la multinacional i acusa el taxi de corporativista.
No cal ser gaire sofisticat per veure la hipocresia. Només cal mirar qui demana regulació, quan la demana i contra qui la demana.
Potser el millor que li podria passar a aquest debat és que Pallarols expliqués públicament per què un supermercat amb microones és intrusisme, però Uber no. Per què una fleca amb quatre taules és competència deslleial, però una VTC fent de taxi urbà és llibertat de mobilitat. Per què els veïns que defensen el descans són una nosa, però els restauradors que defensen les seves llicències són garants de la ciutat. Per què les terrasses mereixen bonificacions i espai públic, però el taxi no mereix una llei que el reconegui com a servei d’interès general.
Fins que no respongui això, tot el discurs quedarà reduït a una frase: regulació per a mi, jungla per als altres.
I des del taxi, almenys, la resposta hauria de ser clara: si parlem de ciutat, parlem de tots. Dels treballadors, dels usuaris, dels veïns, del descans, de l’espai públic i dels serveis regulats. No només de les terrasses, dels lobbies i dels comptes de resultats.
