A Barcelona hi ha gent que viu de l’Estat, de l’espai públic i de les ajudes… però que cada cop que l’administració protegeix el taxi parla d’“intervencionisme” i “monopolis”. Un dels seus grans especialistes es diu Roger Pallarols, director del Gremi de Restauració de Barcelona. És la veu de les terrasses, dels pactes fiscals, de les ajudes Covid, dels privilegis sobre la via pública i del tabaquisme. I, alhora, un dels adversaris més actius del taxi organitzat i de qualsevol regulació que limiti Uber i els seus amics dels VTC.
Comencem pels fets freds. Durant quatre anys seguits, la taxa de terrasses a Barcelona ha tingut una bonificació del 75%. La rebaixa es va implantar el 2020 i s’ha mantingut fins al 2023, en bona part per la pressió del Gremi de Restauració, que exigia prolongar el descompte en cada negociació d’ordenances fiscals. Segons la premsa, aquesta ajuda pública suposava diversos milions anuals d’estalvi per al sector.
Quan finalment es va acordar una nova taxa el 2023, Ajuntament i Gremi van pactar una pujada molt inferior a la prevista inicialment i una aplicació progressiva, de manera que la recaptació es quedava al voltant de la meitat del que marcava la proposta original. Tot això, sumat a ajuts específics, crèdits tous i programes municipals de suport al comerç i la restauració arran de la Covid.
Dit planerament: el sector de Pallarols ha gaudit anys de rebaixes fiscals i cessions d’espai públic que qualsevol altre col·lectiu envejaria. Les voreres i calçades de la ciutat —que són de tothom— s’han convertit, en milers de punts, en una extensió privada dels negocis, amb taules i cadires on es fa negoci gràcies a una concessió administrativa i a una taxa bonificada. El Gremi ha defensat, legítimament, aquestes condicions com a “salvavides” econòmic. El que grinyola és que el mateix dirigent que celebra aquestes concessions es presenti després com a apòstol de la lliure competència… però només quan es tracta del taxi.
I és que quan entrem al terreny del taxi i les VTC, la música canvia. La nova llei catalana que reconeix el taxi com a servei econòmic d’interès general i limita el nombre de VTC a Barcelona —a la que ells anomenen “llei Tito”— ha estat combatuda per Uber i per tota una constel·lació de lobbies i arreplegats varis, entre ells el Gremi de Restauració i plataformes com Mou-te per Barcelona. El discurs és conegut: cal més “llibertat de mobilitat”, cal “acabar amb el monopoli del taxi”, cal deixar entrar més VTC perquè els clients puguin arribar als restaurants sense “boicots” ni “xantatges” dels taxistes.
És a dir: quan es tracta de terrasses, Pallarols defensa sense complexos un model regulat, subvencionat i basat en concessions sobre l’espai públic. Quan es tracta de taxi, acusa l’Administració de protegir un “monopoli” i predica el mantra del mercat desregulat aliat amb plataformes globals. L’Estat és bo quan rebaixa taxes i cedeix espai a les terrasses; és dolent quan protegeix un servei públic que ell no controla.
Aquest xuclador de la mamella pública que plora quan veu que potser ha de deixar de xuclar-la és el mateix que es torna de l’escola del ‘libertad carajo’ i la ‘motosierra’ quan parla del taxi. Un hipòcrita de manual.
A aquesta hipocresia s’hi afegeix un element que fa encara més incòmode el conjunt: el model laboral que hi ha darrere del sector que Pallarols representa. Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’INE, la hostaleria és, de llarg, el sector amb el salari mitjà més baix de tot l’Estat: el 2023, els assalariats d’hostaleria van cobrar de mitjana 16.985 euros bruts anuals, davant d’una mitjana general de 28.050 euros. L’any 2022, la remuneració mitjana a l’hostaleria se situava en 16.274 euros, un 39,6 % per sota de la mitjana estatal. En paral·lel, informes sindicals i periodístics retraten jornades partides interminables, caps de setmana encadenats, hores extres que no es paguen i contractes temporals que disfressen feines estructurals.
La Inspecció de Treball confirma el quadre: el 2024 va aflorar més de 92.600 llocs de treball en economia submergida a Espanya, i el sector amb més feina irregular detectada va ser, amb diferència, la hostaleria, amb més de 15.000 empleats en negre o mal contractats. És també un dels sectors més vigilats i multats per infraccions en cotitzacions, jornades i contractació. No estem parlant, doncs, de quatre “garitos” marginals, sinó d’un patró estructural de salaris de misèria i incompliments normatius massius.
En aquest context, no és exagerat dir que el model laboral de la restauració barcelonina —vist des de sota— s’acosta a una explotació quasi esclavista: sous propers al salari mínim, torns llargs en caps de setmana i festius, dependència de la propina per arribar a final de mes, treball en negre per a una part significativa de la plantilla. Quan Roger Pallarols es posa la capa de “defensor de la llibertat econòmica” i es dedica a donar lliçons al taxi, costa no veure’l també com a portaveu d’un sistema que, a la pràctica, encadena cambrers i cuiners a jornades de 10 o 12 hores per 17.000 euros l’any. Això ja no és hipocresia si no és ser mala persona ja que estem parlant de les necessitats vitals de moltes persones que s’empobreixen per a què Pallarols visqui com un reietó.
Però és que a més, Pallarols no és més que un ignorant econòmic. Perquè aquest model no només és injust; és autodestructiu. Des del punt de vista econòmic més elemental, uns salaris tan baixos i una precarietat tan elevada debiliten la capacitat de consum de la pròpia classe treballadora que omple bars i restaurants. Si el sector hegemònic en una ciutat turística paga malament, genera economia submergida i normalitza la temporalitat, el resultat és un teixit social més pobre, més endeutat i amb menys marge per consumir.
És a dir, Pallarols és un dels culpables de que la ciutat estigui malalta econòmicament i social, de que la gent se senti pessimista, no pugui pagar el lloguer i només vegi problemes per tot arreu. Tanmateix, aquest ‘cara-de-formigó’ s’atreveix a culpar als polítics, la regulació, el taxi i a altres fantasmes externs a ell, defugint tota responsabilitat.
El més greu de tot és que el Gremi el 2021 es va situar amb l’Ajuntament en contra de les macrocuines per a delivery, que bàsicament és l’uberització de la restauració. En aquest cas, ho veien competència deslleial i ocupació de l’espai urbà. Quan es tracta de forns amb degustació que no compleixen la llicència, el Gremi demana mà dura, i l’Ajuntament acaba obrint expedients i tancant establiments. Sempre la mateixa constant: l’Estat ha de protegir el territori comercial dels socis del Gremi davant de qualsevol amenaça, però ha de retirar-se quan el que està en joc és el territori del taxi davant d’Uber.
És legítim que la restauració defensi els seus interessos. El que ja no ho és tant és predicar contra la intervenció administrativa quan es tracta de regular un servei públic com el taxi, mentre es viu de rebaixes fiscals, concessions sobre l’espai públic, línies d’ajuda i un sistema laboral que, segons totes les estadístiques, reposa en els salaris més baixos i en el rècord d’ocupació irregular.
Darrere del discurs de la “llibertat de mobilitat” hi ha, en realitat, un projecte clar: replicar en el taxi el mateix esquema que ha fet de la restauració un camp de precarietat —conductors encadenats a un volant, mil hores, ingressos mínims i el risc, al final, de no poder pagar ni una canya. I potser… qui sap… algun dels enemics del taxi que parla des d’altres sectors sigui en realitat inversor en VTC i esperi guanyar molts diners especulant amb autoritzacions VTC si el taxi fa fallida.
En altres paraules: Pallarols és un insecte que mossega al seu voltant sense pensar massa. Mossega als seus treballadors, mossega als companys d’altres sectors, mossega a l’administració que li dona de menjar. És com l’escorpí de la faula que pica la granota que el porta a l’altra riba. Per omplir-se les butxaques ràpid trepitja a qui calgui i explota a qui sigui. Ara que ve Nadal, estaran d’acord amb mi que aquest comportament no és ni massa cristià ni massa humà, ni té gens d’esperit nadalenc.
Si avui val la pena assenyalar Roger Pallarols no és per demonitzar bars i restaurants, que són part de la vida de la ciutat, sinó per posar nom a una hipocresia molt concreta: la del dirigent d’un sector que viu de l’ajuda pública i de l’explotació privada mentre exigeix que els taxistes quedin nus davant de les plataformes globals. És el discurs de qui ha après a fer servir la regulació com a escut per a casa seva i com a arma contra els altres. I és, al cap i a la fi, l’actitud típica de l’escorpí que, convençut de la seva astúcia, no entén que, si continua picant a tothom, també s’acabarà enfonsant ell mateix.
