Javier Cottet no és només el propietari d’una històrica cadena d’òptiques. És també vicepresident de Barcelona Oberta i una de les cares visibles de Mou-te per Barcelona, la plataforma empresarial que s’ha alineat amb Uber i les VTC contra la nova llei catalana del taxi. És a dir: algú que viu còmodament en un sector altament regulat acusant el taxi de “monopoli” i “anacronisme”. Costa no veure-hi, com a mínim, una ironia monumental.
Val la pena recordar què hi ha darrere d’una òptica. A Europa, les ulleres graduades i les lents de contacte són “productes sanitaris” regulats pel Reglament (UE) 2017/745. A Espanya, aquest marc es concreta en el Reial decret 192/2023, que fixa les condicions per fabricar, distribuir i dispensar productes sanitaris d’ús humà. I a Catalunya, el Decret 126/2003 estableix els requisits tècnic-sanitaris dels establiments d’òptica: autorització sanitària, responsable tècnic titulat, equipament específic, procediments, control de qualitat. No qualsevol pot vendre ulleres graduades; cal passar per aquest filtre normatiu i institucional.
Traduint-ho a llenguatge planer: al voltant de les ulleres graduades s’ha construït un mercat regulat, amb barreres d’entrada clares i amb un discurs de salut pública que justifica que el negoci quedi en mans d’uns pocs actors autoritzats. Les grans cadenes, com Cottet, no només s’hi adapten: s’hi troben molt a gust. Fins al punt que el mateix Javier Cottet ha presidit la patronal de les cadenes d’òptica, des d’on es defensa aquest model com a garantia de qualitat i seguretat per al consumidor.
Ara mirem el taxi. La nova llei catalana de transport de viatgers en vehicles de fins a nou places fa una cosa molt semblant: reconeix el taxi com a servei d’interès general, limita l’expansió de les VTC, fixa criteris per al nombre de llicències i intenta preservar un model amb tarifes regulades, obligació de servei, presència territorial i responsabilitats clares davant l’Administració i l’usuari. No és tan diferent del que passa amb les òptiques: es considera que la mobilitat porta associats riscos i asimetries d’informació que justifiquen una regulació forta.
La diferència no és jurídica, sinó moral. Quan la regulació protegeix el negoci de les ulleres graduades, la retòrica és “salut visual”, “seguretat del pacient” i “producte sanitari”. Quan una regulació semblant protegeix el taxi, de sobte es converteix en “monopoli”, “fre a la innovació” i “cultura de la prohibició”. Els mateixos actors que viuen darrere d’un mur normatiu que limita qui pot entrar al seu sector exigeixen que el sector veí obri de bat a bat les portes a la competència d’una multinacional tecnològica.
Si portéssim el discurs pro-plataforma al món de les ulleres, la pel·lícula seria grotesca: apps que “graduen” la vista amb un selfie, ulleres enviades des d’un hub logístic a preu de saldo, òptiques de barri tancant, responsabilitats difuminades en condicions d’ús infinites i call centers llunyans. Si això ens sembla perillós per a la salut visual, potser hauríem d’admetre que una versió similar aplicada a la mobilitat urbana també té costos socials seriosos: congestió, precarietat, evasió fiscal, pèrdua de control democràtic sobre un servei bàsic.
Des de la teoria de l’economia política, el patró és clar: es defensa la regulació que assegura un espai d’acumulació propi i es combat la regulació que protegeix un altre sector que no es controla. No cal exagerar per dir que aquest comportament s’assembla força al d’una “màfia monopolista” urbana: un grup organitzat amb poder econòmic i polític que pressiona perquè l’Estat garanteixi el seu nínxol mentre demana, alhora, que desmunti les proteccions dels altres. El terme pot ser incòmode, però ajuda a entendre l’estructura del joc.
Es pot discutir si la regulació de les òptiques és massa dura, si cal revisar el Decret 126/2003 o obrir més la venda online d’ulleres graduades. Es pot debatre si el taxi ha d’evolucionar, com han de ser les tarifes, quina quota de VTC és raonable. Tot això és legítim i necessari. El que costa de digerir és veure un empresari que es beneficia d’un mercat sanitari hiperregulat, vicepresident d’un lobby com Barcelona Oberta i portaveu de Mou-te per Barcelona, acusant el taxi de monopoli mentre defensa fires i festes al voltant del seu propi.
En el fons, el cas Cottet és una lliçó accelerada de poder urbà. Ens recorda que les paraules “monopoli”, “llibertat de mercat” o “interès general” no tenen un significat fix: depenen de qui parla i de quins interessos es volen protegir. Quan posem al mateix pla taxis i òptiques, el relat queda molt més nítid. I potser, amb una mica de sort, també comencem a veure-hi millor.
